Vam crear màgia. Gòsol quedarà sempre al meu record com l'emplaçament dels millors campaments que he viscut mai. Qui sap si tornarem a repetir un somni com aquell. Allà s'hi van ajuntar molts factors: em tocava assumir un lideratge inèdit per a mi, teniem un grup d'infants molt gratificant i m'acompanyava un equip d'animadors inoblidable per la seva dimensió humana. D'aquella constel·lació de factors en van sorgir dinàmiques i situacions màgiques de les que ara queden mitja dotzena de nous amics i un somriure quan em retrobo amb el record.
2) Extreme Man
El projecte va néixer el mateix 2011, així que tot el cicle de somni, il·lusió, preparació i realització va quedar tancat en un mateix any. No puc arribar a recordar quantes hores d'entrenament i de projecció vaig arribar a passar pensant en el moment de la competició, ni quant significat tenia per a mi competir on ho vaig fer. Per no recordar, ni recordo què vaig sentir quan vaig acabar, de tan mortificat com estava. Només mantinc presents les sensacions de moments concrets. La fortalesa quan vaig sortir de l'aigua i vaig mirar el crono. Em sentia invencible. La constància quan m'avançaven desenes de bicicletes tot i que jo pedalava al 100%. Aleshores em sentia sensat, sencer. L'agonia dels darrers quilòmetres de cursa, quan havia de mentir a les meves cames a cada passa que donava. Tot i el dolor, allà em vaig sentir, per fi, un esportista, una persona capaç d'esforçar-se i superar dificultats.
3) El playoff contra el Madrid
Fins aquell moment, l'època més intensa com a culé havia estat durant la temporada 2005/06, la que va culminar amb la Champions de Paris després de guanyar a San Siro i Stamford Bridge. Éren partits més èpics, segurament, que els que ens va regalar Guardiola l'any de les 6 copes, i sobretot s'acompanyaven de sensacions absolutament inèdites per als culers de la meva generació, que amb prou feines acumulavem alegries. Els quatre partits contra el Pudrit, viscuts en un in crescendo d'importància (la Lliga, una final, i el doble partit de Champions), van posar-se a l'alçada d'aquell record.
La històrica série va finalitzar amb un saldo favorable del que em quedo amb dos instants: a) l'inundació en eufòria i alcohol que va marcar l'anada de la Champions, "puto amo" i "por qué" inclosos; i b) la formidable final de Copa, possiblement el millor partit que he vist mai en directe quant a emocions i categoria futbolística, acompanyat de mon germà, l'Álvaro i son germà i el Dani. Mai no oblidaré l'èpic instant en que tots dos equips van formar-se en un cèrcol a banda i banda del camp mentre les dues aficions entraven en èxtasi. No sé si arribaré a veure tant nivell ni tanta emoció en un camp de futbol.
4) La fi de les col·laboracions al diari
No va ser fàcil. Tampoc no va ser tan dramàtic com altres situacions que hi ha a Espanya o Catalunya, ja que vaig poder trampejar amb altres històries i, sobretot, sempre he estat molt ben acompanyat com per no desplomar-me. Però va ser una experiència frustrant. Les col·laboracions a El Mundo m'encantaven. Escribia pràcticament sobre el que volia i de la manera que volia en unes matèries, educació, sanitat i assumptes socials, enormement atacades per les retallades. M'hi vaig deixar esforços, preocupacions, temps i fins i tot diners en forma de factures de telèfon, però em va compensar com poques coses a la vida. Vaig aprendre molt -tot i que no prou- sobre l'ofici i encara més -tot i que em falta encara més- sobre com funciona el món, però entenc com està el sector, entenc que era la peça més dèbil dins el diari i entenc l'empresa. Només sé que tard o d'hora tornaré.
5) Trailwalker
De nou, l'esport. 100 km, que en realitat van ser més, i més de 4.000 metres de desnivell. Quatre persones que ens vam quedar en tres per lesió. Guardo el record de les converses pornogràfiques, dels descensos a corre-cuita esquivant rocs, de la pluja durant la nit de dissabte i de la llàstima que feia el pavelló de Sant Llorenç Savall. Tinc present el desol que ens va envair quan vam descobrir que ens haviem perdut, tan bon punt sortia el sol, després d'haver caminat hores i hores en soledat. Rememoro sovint el punt on vam seure, farts de caminar, vora el km 80. Allà vam acordar que aquell era exactament el nostre límit i vam decidir que no tenia cap sentit continuar... just abans d'aixecar-nos, recollir els pals que haviem llençat de mala manera i posar-nos en camí de nou, superant barreres a cada passa. Recordo també les punxades al genoll, com es van convertir en punyalades quan travessavem aquell corriol envoltat de falgueres i com vaig vorejar les llàgrimes en aquell puja-i-baixa de terra amb Montserrat al fons. Va ser una experiència molt molt molt xula de viure i de preparar, des de la panyalada fins el camí nocturn sense lots. Ningú no hauria de morir sense provar-ho.
Dit això, i per compensar els qui no gosen, nosaltres enguany ho tornem a provar!
Altres
Potser falten alguns highlights, com haver començat a jugar a rugbi, haver estat professor de primària durant un grapat de setmanes o haver començat una nova feina. I no oblido però tampoc he inclòs, no perquè no siguin intensos, que ho són més que els anomenats, sinó perquè són un continu en el temps i ja no són novetat a la meva vida, altres situacions com la companyia del grup de joves, la meva tasca com a animador, l'estima dels pares i l'abue o la companyia de la Roser.
No hay comentarios:
Publicar un comentario