Trencat - No sé de quin peu vaig coix 3

He descobert una mescla terrible. Quan sotmets una musculatura farcida de fibres lentes a exercicis explosius, de potència, de velocitat, et trenques.

Allò que semblava un còctel fantàstic, o sigui, mesclar una capacitat cardiovascular de fondista (aficionat i amb resultats mediocres, però fondista al cap i a la fi) amb una preparació física orientada a la força com la del rugbi, s'ha topat amb el primer obstacle. Segons totes les sospites dels consultats, i tot i no tenir -ni voler- proves mèdiques, pateixo un trencament als isquitibials.

A les dues cames. A l'esquerra amb més dolor, a la dreta més a prop del cul. Però sí, a les dues cames. No és la primera vegada: veure les imperdibles històries de dolor aquí i aquí.

Dimecres passat tocaven exercicis de potència i velocitat i tot i que jo ja n'havia fet pel meu compte, en algun moment del partidet ("la guerra", diuen) els músculs devien petar, qui sap si de fatiga, qui sap si pel camp pesat. No he pogut córrer fins ahir, que després de trotar mitja hora no vaig aguantar més.

El problema és que diumenge tinc això:

... i no m'ho penso saltar. La Behobia - San Sebastián és la mare de totes les curses. El meu debut en llarga distància. El que va ser, ara fa dos anys, el meu primer objectiu seriós en el món de l'atletisme. El motiu que s'em saltéssin les llàgrimes quan vaig arribar. La data esperada des de fa setmanes, mesos. L'excusa per córrer amb més amics que mai. L'experiència esportiva més especial del calendari.

Faré les primeres passes amb la resta de companys, correré com si no tingués res i confiaré, deixaré d'escoltar les tonteries que em manin les cames, aguantaré fins que em peti una cuixa. I aleshores m'abandonaré a la gent, em deixaré endur pels ànims, recordaré Kilian Jornet, convenceré el meu cap que el dolor pot marxar tal i com ha vingut, seré irrevocablement derrotat per la sensatesa i aleshores pararé a estirar, qui sap si a caminar, i acabaré la cursa amb un somriure, vull somriure, sí, just darrere del tipus més gras i acabat de tota Guipúscoa.

No me la perdré.

El dia que vaig volar després d'enfonsar-me

Quan el despertador et lleva a les 6 del matí d'un diumenge no importa que et faci molta il·lusió el motiu de la matinada, només et cagues en tot i somnies amb una migdiada. Fora és nit tancada i baixant cap a la platja on comença la Garmin Barcelona Triatló en Rutx i jo ens creuem amb els darrers destruits de la nit. No em canvio per ells, no, però tampoc passaria res si l'entrada de bicis obrís una hora més tard.

A la cua del WC rebo una notícia que no és ni bona ni dolenta: han escurçat el trajecte de natació uns 200 metres per culpa de les onades. A priori la natació m'afavoreix, però les onades han de ser molt bèsties per obligar a una retallada així. Quan arribo a la platja ho corroboro i quan entro a l'aigua m'esfereeixo. Les onades obliguen a un esforç notable per entrar a l'aigua en condicions, costa respirar amb regularitat i, bonus track per imbècils, el tratge de neoprè que, per pressa, no em vaig emprovar, em va petit. Patiré.

I pateixo. Surto bé, confiat, avançant al personal a l'esquerra de tot però tranquil, el meu cap només contempla un objectiu: serenor, que això se't dóna bé i no és qüestió de passar-ho malament. De cop, una mà m'agafa del bessó tirant-me cap enrere, colpejo furiosament de peus per allunyar-me'n i em trobo una patada a la cara. Ulleres a prendre pel cul.

Joder de merda. Mal a l'ull, m'he d'aturar i posar-me les ulleres bé. Ja no s'hi veu bé, però sí percebo que estic enmig de la guerra. Ara hi ha gent a tot el meu voltant, dec haver deixat el lateral, el còmode i confortable lateral. El tratge cada cop em comprimeix més. O potser és que jo cada cop necessito més aire. Decididament, estic nerviós i crec que hiperventilo o alguna cosa així. Provo a fer braçades amb el cap fora, fins i tot d'esquena per normalitzar la meva respiració. Gent al meu voltant que m'esquitxa, rebo cops, em fa mal l'ull, segueixo nerviós i accelerat. Nen, fuig d'aquí.

Això és el que intento. A falta de braços, contrets i pesats per culpa d'un neoprè que m'hagués tret de sobre a la primera braçada, he tirat de peus salvatgement. I cercant carrils deserts i zones lliures he anat trobant el meu ritme i, fins i tot, la meva satisfacció fins al punt que no m'ha importat que 1) em tornéssin a treure les ulleres d'un cop de colze, i 2) l'empassada d'aigua a 100 metres del final i immediata potada -només d'aigua- posterior. 24 minuts i escaig per posar peu a sorra, més desfet que mai. Només quedava anar a millor.

Afortunadament ha estat així. Mai no sabré si hagués rebaixat el temps total estant més còmode a l'aigua o el fet d'imposar-me una major relaxació per com m'he trobat m'ha fet tenir més forces després. La realitat és que he fet un tram en bici notabilíssim pel meu nivell (vora els 33-34 km/hora) gràcies a que he agafat bones rodes i he corregut el millor tram a peu que podia somniar (43 minuts 2 segons, igualant la meva millor marca a curses de 10km), enganyant les meves cames constantment. Estic molt content tant per la marca com, sobretot, per les sensacions.

Per la seva banda, en Rutx no ha volat. S'ha enlairat com un coet. Podeu llegir més al seu blog.

Ara ja només queda la BB/SS com a objectiu de la temporada. En principi, entrenaré cursa intensivament amb la moral més alta que mai després del temps parcial (veure PD) i amb l'objectiu de tornar a rebaixar marca. El 2009 vaig acabar en 1'36, l'any passat vaig rebaixar un minut i enguany firmo acabar en hora 34. Veurem.

PD: Dit això, em queda el dubte de si la distància del tercer tram era real. Conec el meu cos i sé que anava ràpid, però potser no per marcar 43 minuts. A la balança tinc fets objectius i sensacions. Sensacions: anava carregat de cames, amb els isquiotibials veient arribar les rampes, però lleuger d'energies i molt lúcid i vital de cap, que s'ha imposat clarament al conservadurisme que li reclamava el cos. Fets objectius: 1) m'han avançat 5 o 6 persones els dos primers kilòmetres i després he arrassat amb tot, avançant 25 persones pel cap baix, 2) la meva millor marca de la temporada eren 46 minuts i no em sentia físicament molt millor que quan la vaig fer, 3) darrerament, als entrenaments de rugbi feiem tandes de cursa al 90-95% d'entre 40 i 60 segons, en algun cas al final de tot de la sessió, potser hi ha ajudat.

PD2: Aprofito per fer una darrera crida perquè, qui vulgui, m'utilitzi d'excusa per donar un cop de mà a la Fundació Arrels: http://www.migranodearena.org/paufarras1

Un tast de rugby

A 9 dies vista de l'Extreme Man acabo de finiquitar el meu primer entrenament de rugby. La bona notícia és que m'ho he passat bé. La millor, que no m'he fet mal.

Velocitat, movilitat de peus, una mica d'explosivitat i unes lliçons quasi personalitzades per a mi i els altres tres novells. El BUC està renovant-se i vol muntar una mena de pedrera amb tot d'adults i joves aficionats a aquest esport que s'hi vulguin iniciar. Aquí entro jo i qui vulgui. Hi ha bon ambient i un entrenador que farà el servei d'ensenyar-nos a jugar. Jo vaig a passar-m'ho bé i a descobrir un nou esport però, què carai, no vull esperar dos anys a jugar al primer equip!

Crec que pot ser una experiència xula i només em marco un prpòsit: gaudir aprenent a jugar, no obsessionar-me ni marcar-me fites esportives.

Aquí una mostra de folcklore.

Aquí la duresa

Hem fet algunes percussions i placatges controlats i he sentit una pujada d'adrenalina quan duia la pilota i xocava contra els defensors. Crec que gaudiré. Ara falta compensar el meu cos per adaptar-lo a aquest esport perdent el mínim possible a curses, nedades i tal.